|
|
JOAN
ALCOVER (Ciutat de Mallorca, 1854-1926)
DESOLACIÓ
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes arbres una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
VICENT
ANDRÉS ESTELLÉS (Burjassot, 1924-1993)
ELS AMANTS
La carn vol carn (Ausias March)
No hi havia a València
dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
PROPIETATS DE LA PENA
Assumiràs la veu
d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
MIQUEL MARTÍ I POL (Roda de Ter, 1929)
Aquest poema és un
sol de palla trenada,
collit al fons d'un pou
al punt de mitja tarda.
El pou temps ha que és sec;
la gent beu altres aigües.
De tant en tant, algú
hi treu el cap i marxa.
Al més pregon del pou
hi nien set aranyes.
Teixeixen, pacients,
sols de palla trenada.
Si bufa un xic de vent
els sols pugen enlaire.
Quan surten pel brocal
la tarda és molt més clara.
Aquest poema és un
sol de palla trenada.
UN SONET PER A TU
Un sonet per a tu que em
fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.
Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet per a tu; només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.
Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.
SUITE DE PARLAVÀ
3
Jugo a viure només, perquè tinc por
de trencar aquest embruix amb qualsevol
gest insòlit, amb qualsevol paraula
que no s'adapti com una altra pell
a la pell suavíssima del temps.
La tarda és un adàgio. Ben sol
al cor del goig, escolto la remota
simfonia del mar a la petxina
del teu record que sempre m'acompanya,
i només jugo a viure per no perdre't.
4
La pedra és la discreta quietud
en què maduren gestos i miracles
cansats de l'aldarull i del desfici.
La immensitat deu tenir un marc de pedra
que mesura potser una mà d'infant
càlidament ingènua. Reposo
entre parets solemnes que em recorden
cants i converses, guanys de solitari
que no refusa cap mirall opac
per estimar més dignament la vida.
AMOR A L'AROMA
Ensumo amor a l'aroma
i cluco les parpelles com fulls,
resto badant davant la broma
i com papallones fermo els ulls.
MONOSÍL·LABS
No he vist mai
uns ulls com els teus.
CONTRAPET
Veu de dins,
deu de vins.
CONTRAPET 2
Farem ball de saló.
Femer, l'all de sabó.
MANIFEST DADANISTA
Tota la història
de la societat humana,
fins avui, és una història de pronoms febles
de classe.
Lliures i esclaus, patricis i plebeus,
barons i serfs de la gleva, mestres
i oficials; en una paraula, opresors
i oprimits, cara a cara sempre, entestats
en uns pronoms febles ininterromputs,
dissimulats unes vegades, i d'altres
francs i oberts, en uns pronoms febles
que condueixen en cada etapa a la transformació
revolucionària de tot el règim social o a
l'extermini d'ambdues classes
pronominalitzades.
ANAGRAMA MARGINAL
Marge magre.
ENDEVINALLA
La seva segona síl·laba
és la primera
i la meva primera síl·laba
és la segona.
Què és ?
DEBAT ROBOT
Debat
debut
rebut
rebot
nebot
cebot
cabot
cabut
cacut
cacot
sacot
secot
secat
sedat
nedat
negat
nevat
llevat
llegat
pegat
petat
penat
pesat
posat
rosat
robat
robot.