CARLES RIBA (Barcelona, 1893-1959)

T’HA ENQUIMERAT LA GRÀCIA...

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
ai soledat sene dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però, què hi ha si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.


LLAVORS HE DIT...

Llavors he dit: “Creixença de la terra,
Déu pur, jo sóc cap al Teu moviment.
Tal meu instant renova obscurament
un paradís que per l’arrel m’aferra;

com si m’omplís, sense el saber que esguerra,
l’honor del Fruit, i no rebel, vivent
del buf diví que em forma i em distén,
ja en mi salvant, futura, la desferra,

jo coronés de mi tot animal,
oh, Tu que els fins preserves contra el mal,
Autor joiós a qui tot goig s’eleva!

Deixa’m servir-te en el que se m’endú,
conèixer-te en el que m’és fosc de Tu,
créixer en la carn que per l’ànima és meva”.