JOSEP SEBASTIÀ PONS (Illa de Riberal, 1886-1962)

PARPELLA D’OR DEL VESPRE

Parpella d’or del vespre, la tardor
a enrogir la vall fina vindrà encara,
i no en veurà la resplendor
ella que ha fet ma vida clara.

Pacte callat de fulles i de vent
on cada tarda el món s’ordena
entre el repòs i el moviment,
ritme suspès que l’aire mena.

Ara ella és sense veu i sense alè,
i en cada vena el seu record murmura,
passat més pur en el no-res
d’ésser al present absència pura.


EL SOMNI D’UN MATÍ

El somni d’un matí de primavera
no té paraula i no el no podria dir.
Contra tota raó mon cor espera.
L’amor sense l’amor vol reverdir.

En aquest clot de riba, amor, venies.
És tot cintat de plata i d’abandó.
Bàlsam de romeguera, oblit de dies,
ignorància del pas del segador.

Ara és poblat de ton absència, llisa
com la terra i la pedra del camí
i el respirar distret que té la brisa.
El sanglot de la font sembla dormir.